6 de abril de 2024

Maquillaje

Subjetivamente no puedo prescindir de la canción de Mecano. Me transporta al verano del 82, cuando yo contaba solamente once años y lo mío era bicicletear por caminos polvorientos que acompañaban acequias de riego bajo arboledas colocadas en fila india.

Entonces, y lo recuerdo como si fuese hoy, acompañaban mi pedaleo los prístinos gorjeos de mi voz aún muy blanca, tarareando ese tema en un grado de volumen bastante consciente de saberse slejado de todo ser viviente crítico (los otros que se jodan). Habría pajarillos y liebres, digo yo. Y alguna rana. Pobrecillos.

Hasta entonces solamente me había maquillado por carnavalescos motivos y esa circunstancia convertía la letra de la canción en un desfile de diversidad cromática, en la televisión de mi mente.

Entonces la secuencia iba más o menos así:

No me mires nome nome nome....
(Una mujer payaso a medio maquillar)

Queaun no me peinadoa la moda da da
(Una cantante punk con una cresta enorme)

Y continuaba así mi "kinder freak show" particular, porque cantar en un volumen muy alto es ya, de por sí,  una invitación al desasosiego evocativo. Lástima que el Jocker no se había presentado aún en mi vida. Yo siempre he sido más de articulares que de gafitas 3D y, de tebeos, ni hablemos. Mis tebeos eran muy poco de Jocker. Y de libros, ni te cuento. Cero Jocker. Total, que no sabía nada del Jocker. Y eso que cultura tenía una cuanta bastante, a mis once años. Pero otra cultura. Esa no. Qué pena, ¿verdad? 

En fin. Tampoco me maquillaba para nada más que para hacer mucho el tonto. Lo de embellecerse me costó un tumor cerebral que aún está en proceso y que ya se descubrirá cuando me muera. Me costó pillar ese rollo de maquillaje de cosmética. 

Pero sí entendí una cosa: Si te embelleces, no cantes a todo volumen. Pon cara de Mona Lisa. Si puedes. A mi no me sale. En fin, pon la cara que te salga pero 

NO
CANTES 
COMO CUANDO 
TENIAS ONCE AÑOS
POR DIOS TE LO PIDO

Amén.
¿O no tocaba?

Pues perdone usted.

26 de diciembre de 2023

La Torre de la Babet i la pluja

És a la torre de la Babet, allà dalt de tot,  on només els ocells entenen què diuen les persones. Les campanes són els seus únics predadors perquè quan repiquen, ho fan més fort que els ocells i alguns cauen a terra a plom, del mateix espant i alguns reviuen i d'altres, no.

Hi ha una persona com a representant de cadascun dels idiomes que es parlen a la comarca que són, en total, vuitanta -tres, i després hi ha uns aparells que semblen ulleres però que en realitat són petits televisors amb connexions directes a la retina i el cervell. La seva missió és bàsicament traduir i procurar una bona entesa dins la torre però, com s'espatllen tot sovint, el final el més pràctic és anar aprenent els idiomes poc a poc.

La Babet no hi és mai, allà dalt, però com que la torre és seva i el projecte científic multilingüe també, tothom opina que ja ha fet prou . Ella volta, va voltant pel món. Explica tot de coses interessants i de tant en tant es connecta a l'ordinador que computa el projecte per tal de recollir dades interessants. 

Hi ha un senyor que viu dins la torre perquè vol i es diu Manel, però opina que cada cop que la Babet es connecta les ulleres de traducció deixen de funcionar perquè senzillament no es dediquen a computar què fan els ocells o les campanes, només computen allò que fan les persones. 

Fa mesos que no plou i en Manel opina que la sequera és oficialment un problema de campanes i d'ocells, però sobretot és un problema d'ulleres que deixen de funcionar massa sovint. 

Allà, a la torre dels vuitanta-tres idiomes comarcals però, sempre en manca un, i aquest és un problema matemàtic que la Babet s'ha entestat a resoldre. Tan bon punt hi són tots en neix un altre, i veritablement ja ningú sap si arriba d'una altra comarca o bé si ha nascut per ell mateix, com la conseqüència additiva de la diversitat lingüística local. Tan bon punt la Babet localitza la persona que el parla i la porta dalt la torre, no li dóna temps de recomputar la computació prèvia que ja hi ha una altra persona parlant una altra llengua mai abans sentida allà a la comarca.

"Potser si no hi ha aigua les llengües deixaran de reproduir-se fora de la meva torre", va pensar la Babet un dia. Però no ho va computar, només ho va pensar.

I aleshores, gairebé al mateix moment, en Manel va intentar explicar als seus companys de convivència que la Babet possiblement havia inventat la manera que no plogués, pel bé del seu experiment lingüístic. D'alguna manera si no plovia no hi hauria manera que les llengües de la comarca continuessin la seva estranya proliferació. No ho havia llegit a cap computació, només ho havia deduït per allò de les campanes i els ocells, però n'estava ben convençut.

Ell havia après només quaranta -dos idiomes d'aquella manera, tampoc massa bé del tot, i amb prou feines si podia comunicar quatre instruccions senzilles a tot el grup quan les ulleres deixaven de funcionar, però tothom pensava que era el més capacitat per a esdevenir el portaveu oficial. Tanmateix, tampoc van acabar d'entendre la seva deducció.

Un dia, els ocells van deixar de cantar i tothom va pensar que havien marxat d'allà perquè no plovia. El que ningú va entendre, però, és que aquell dia, per primera vegada des que va començar l'experiment, a la comarca es va parlar un idioma menys. 

Seria aquell el primer dia de la involució idiomàtica de la comarca? Caldrien anys d'estudi per tal d'esbrinar-ho però com la Babet va aconseguir unes ulleres noves que funcionaven força millor, ningú tampoc no és va fer aquesta pregunta.

En Manel, però, va pensar que no és que les ulleres fossin millors; és que ja no hi havia ocells i, per tant, la connexió havia millorat de manera automàtica.

Caldrien anys d'estudi per tal d'esbrinar per què no plovia. Tanmateix no era el camp d'estudi de la Babet i, per tant, no en podem explicar gaire més. Només sabem que la torre continua dempeus, que la connexió ha millorat força i que les dades que es computen no havien estat mai tan interessants.


25 de octubre de 2022

De memòria històrica, de gent de poble i d'extraterrestres

No costa gens d'identificar, de trobar i de reparar la memòria històrica d'algú que històricament ha estat reclamat. Només cal que hi hagi una llei que ho permeti i pressupost per a dur a terme totes les feines i processos que calguin.

El que costa és fer el mateix amb algú que només era algú que hi era i del qual només els seus descendents en poden conservar el recorregut del seu record.

La Guerra Civil Espanyola es va dur a terme, com la majoria de guerres civils, amb uns forts condicionants territorials. D"aquesta manera normalment el que passava és que un era cridat a lluitar en un bàndol o en un altre només pel fet de viure allà on vivia en aquell moment, per la circumstància vital que fós.

En un moment històric on el rigor documental era, si tu vols, discutible, aquest fet dificulta la recerca i verificació de molts dels nostres avantpassats.

L'avi del meu home era portador d'un cognom força sonor que abundava a algunes comarques lleidatanes. Per desgràcia genètica el seu brancal morirà en la persona del meu home, perquè la seva descendència ha estat femenina i, per tant, ningú no farà de transport del cognom una generació més enllà.

L'home, al qual el seu nét no va arribar a conèixer, era una persona humil del seu poble i poc més. Una persona de molt bon cor, molt sensible i bondadós, és el que ens han explicat aquells qui el van conèixer.

Quan va tornar de la guerra, però, mai no va poder ser el mateix que era abans d'anar-hi. Estava trist, capcot i callat. Semblava malalt però només ho semblava. A una batalla va perdre el seu millor amic; tots dos anaven arreu plegats; tots dos es protegien les esquenes mútuament i s'havien salvat la vida l'un a l'altre un parell de cops. Ells es deien ànimes bessones perquè la seva unitat de pensament funcionava i era forta com un escut antibales.

Quan el company va morir i l'altre el va sobreviure, es va acostumar a lluitar amb la protecció mental que el seu amic encara hi era i encara el protegia.

La guerra va acabar i el cos de l'home que lluitava va entrar en repòs. Va ser llavors quan l'home, des del confort i protecció de la seva llar, va començar a experimentar episodis de "connexió amb el seu amic difunt". És quedava com desmaiat però parlava, i semblava talment com si el seu amic parlés per la seva boca.

A casa seva eren molt catòlics i molt de Déu però, a més, estimaven molt aquell 'home. Van fer cridar metges i mossèns per si "tenia un mal esperit a dins" però evidentment, ningú no va poder fer-hi res. Potser hi havia altres casos similars, qui sap. 

Davant la indefensió de no poder fer-hi res, potegiren el seu dret a "connexió metafísica " amb silenci i recel. Canviaren el pensament de "possessió malèfica" pel de "do de Déu" i continuaren estimant i acceptant aquell home "bo com no n'hi hvia dos". Ningú no s'hi podia atansar, quan xerrava amb els esperits. El pare del meu home, que era el seu fill i un infant en aquells dies, guaitava son avi pel forat del pany de la clau i s'havia endut més d'un mastegot per aquest motiu. 

La casa del nen era fosca i silenciosa, plena de panys i de cortines. L'infant s'entretenia i jugava al pati, on hi havia llum de dia i ple de trastos que muntar i desmuntar. La seva primera bicicleta la va muntar ell tot sol, de peces que anava trobant aqui i allà. I va ser l seva primera bicicleta d'infant.

L'home posseït va morir i el seu fill deia que mai no l'havia pogut conèixer, tot i viure sota el mateix sostre. Mai no va poder comprovar si era un home bo o només un home amb un estrany transtorn que calia amagar. Potser per això, quan es va fer gran, va pensar que no li devia res a aquelles terres que li havien pres al seu pare i va fotre el camp. Ben lluny. A un altre país. Un país on absolutament tothom parlava una llengua que no s'assemblava gens, però és que ni gens ni una mica, a la seva.

--Ningú mai no m'ha regalat res, --repetia. --Tot n'ho he fet jo sol. No li dec res a ningú! --I es sentia poderós repetint aquest mantra.

I aquesta és la història extraterrestre d'un cognom molt sonor que encara volta per les comarques de Lleida i de les quals un dels seus portadors no en va voler saber mai ni molt, ni poc, ni res.

La por a haver "heredat" aquell transtorn i la necessitat de "tenir un lloc propi on amagar-se" del món si això passés, el va acompanyar en totes les decisions que va prendre a la seva vida.

3 de octubre de 2022

L'Òscar i la plantufada màgica

Començaré aquesta història per la moralina.

Només un idiota benestant dona les gràcies quan reb un premi, un reconeixement o una felicitació. La resta de mortals el que solen fer és fugir per potes, no fós cas.

La història comença el dia que el nostre heroi, l"Oscar i res més, reb el seu primer premi. Es tracta d'una capsa de llapis de colors Alpino perquè ha guanyat un concurs de dibuix de paisatges de muntanya a llapis. Als jutges els ha impressionat la forma com ha fet servir el color. "Increïblement original", han dit  "Ha pintat una muntanya que sembla una sopa de ceba de la Cerdanya. Si excites el traç amb unes gotetes de llimona apareix emplatada. No havíem vist mai un enginy semblant des de Leonardo da Vinc"i, han ratificat.

L'Oscar i res més, en sentir el seu nom, anava tan cofoi a recollir el seu premi que no es va adonar que portava deslligats els cordons de les sabatilles. Llavors, un mal pas i va quedar estès bocaterrosa, davant de jurat i públic. Es va sentir un petit "ai" d'esglai, ofegat pel protocol i també per una mà sobre els llavis de la gola agosarada, que tot s'ha de dir, era de la seva mare i no pas del jutge que es va quedar tan tranquil i no va dir ni aí ni res.

--Estic bé! --Digué l'Oscar i res més.

Llavors es va sentir un "oooooh" d'admiració per tota la sala. La caiguda de l'Oscar havia obert un enorme forat al terra, que era de parquet flotant. I a que no sabeu què va passar?

Doncs que va sortir un follet del forat i va dir: Gràcies per haver-me alliberat! Un maligne col·locador de parquet em va empresonar aquí fa vint anys! Et concedeixo.un desig! Demans'm el que vulguis!

Llavors l'Òscar i res més va demanar la pau al món perquè ja estava tip de guerres....

I FI.

27 de julio de 2022

La Catalina

Era el nom de la nena que es va endur el meu pare a veure la lluna plena. Eren veïns del barri, amics de carrer, companys de pilota i baldufa. Els van trobar tots dos, agafats de la mà, mirant la lluna. Ni tan sols sabien que els havien estat buscant.

A la meva vida no he conegut mai cap Catalina de carn i ossos. Potser aquest nom i tots els seus drets li van ser concedits a aquell marrec enamorat.

És per això que jo mai mai... li posaria de nom Catalina a cap personatge de ficció.

En canvi, podria descriu-re-la sempre amb el mateix físic, segons la descripció que jo heredat i que no gosaria tocar, i encabir-la d'aquesta manera immutable dins de mil-i-una històries diferents.

Potser ho faré... o potser no....
Vostè què en pensa, mestre Gaudí?

Popular