De memòria històrica, de gent de poble i d'extraterrestres

No costa gens d'identificar, de trobar i de reparar la memòria històrica d'algú que històricament ha estat reclamat. Només cal que hi hagi una llei que ho permeti i pressupost per a dur a terme totes les feines i processos que calguin.

El que costa és fer el mateix amb algú que només era algú que hi era i del qual només els seus descendents en poden conservar el recorregut del seu record.

La Guerra Civil Espanyola es va dur a terme, com la majoria de guerres civils, amb uns forts condicionants territorials. D"aquesta manera normalment el que passava és que un era cridat a lluitar en un bàndol o en un altre només pel fet de viure allà on vivia en aquell moment, per la circumstància vital que fós.

En un moment històric on el rigor documental era, si tu vols, discutible, aquest fet dificulta la recerca i verificació de molts dels nostres avantpassats.

L'avi del meu home era portador d'un cognom força sonor que abundava a algunes comarques lleidatanes. Per desgràcia genètica el seu brancal morirà en la persona del meu home, perquè la seva descendència ha estat femenina i, per tant, ningú no farà de transport del cognom una generació més enllà.

L'home, al qual el seu nét no va arribar a conèixer, era una persona humil del seu poble i poc més. Una persona de molt bon cor, molt sensible i bondadós, és el que ens han explicat aquells qui el van conèixer.

Quan va tornar de la guerra, però, mai no va poder ser el mateix que era abans d'anar-hi. Estava trist, capcot i callat. Semblava malalt però només ho semblava. A una batalla va perdre el seu millor amic; tots dos anaven arreu plegats; tots dos es protegien les esquenes mútuament i s'havien salvat la vida l'un a l'altre un parell de cops. Ells es deien ànimes bessones perquè la seva unitat de pensament funcionava i era forta com un escut antibales.

Quan el company va morir i l'altre el va sobreviure, es va acostumar a lluitar amb la protecció mental que el seu amic encara hi era i encara el protegia.

La guerra va acabar i el cos de l'home que lluitava va entrar en repòs. Va ser llavors quan l'home, des del confort i protecció de la seva llar, va començar a experimentar episodis de "connexió amb el seu amic difunt". És quedava com desmaiat però parlava, i semblava talment com si el seu amic parlés per la seva boca.

A casa seva eren molt catòlics i molt de Déu però, a més, estimaven molt aquell 'home. Van fer cridar metges i mossèns per si "tenia un mal esperit a dins" però evidentment, ningú no va poder fer-hi res. Potser hi havia altres casos similars, qui sap. 

Davant la indefensió de no poder fer-hi res, potegiren el seu dret a "connexió metafísica " amb silenci i recel. Canviaren el pensament de "possessió malèfica" pel de "do de Déu" i continuaren estimant i acceptant aquell home "bo com no n'hi hvia dos". Ningú no s'hi podia atansar, quan xerrava amb els esperits. El pare del meu home, que era el seu fill i un infant en aquells dies, guaitava son avi pel forat del pany de la clau i s'havia endut més d'un mastegot per aquest motiu. 

La casa del nen era fosca i silenciosa, plena de panys i de cortines. L'infant s'entretenia i jugava al pati, on hi havia llum de dia i ple de trastos que muntar i desmuntar. La seva primera bicicleta la va muntar ell tot sol, de peces que anava trobant aqui i allà. I va ser l seva primera bicicleta d'infant.

L'home posseït va morir i el seu fill deia que mai no l'havia pogut conèixer, tot i viure sota el mateix sostre. Mai no va poder comprovar si era un home bo o només un home amb un estrany transtorn que calia amagar. Potser per això, quan es va fer gran, va pensar que no li devia res a aquelles terres que li havien pres al seu pare i va fotre el camp. Ben lluny. A un altre país. Un país on absolutament tothom parlava una llengua que no s'assemblava gens, però és que ni gens ni una mica, a la seva.

--Ningú mai no m'ha regalat res, --repetia. --Tot n'ho he fet jo sol. No li dec res a ningú! --I es sentia poderós repetint aquest mantra.

I aquesta és la història extraterrestre d'un cognom molt sonor que encara volta per les comarques de Lleida i de les quals un dels seus portadors no en va voler saber mai ni molt, ni poc, ni res.

La por a haver "heredat" aquell transtorn i la necessitat de "tenir un lloc propi on amagar-se" del món si això passés, el va acompanyar en totes les decisions que va prendre a la seva vida.