La Torre de la Babet i la pluja

És a la torre de la Babet, allà dalt de tot,  on només els ocells entenen què diuen les persones. Les campanes són els seus únics predadors perquè quan repiquen, ho fan més fort que els ocells i alguns cauen a terra a plom, del mateix espant i alguns reviuen i d'altres, no.

Hi ha una persona com a representant de cadascun dels idiomes que es parlen a la comarca que són, en total, vuitanta -tres, i després hi ha uns aparells que semblen ulleres però que en realitat són petits televisors amb connexions directes a la retina i el cervell. La seva missió és bàsicament traduir i procurar una bona entesa dins la torre però, com s'espatllen tot sovint, el final el més pràctic és anar aprenent els idiomes poc a poc.

La Babet no hi és mai, allà dalt, però com que la torre és seva i el projecte científic multilingüe també, tothom opina que ja ha fet prou . Ella volta, va voltant pel món. Explica tot de coses interessants i de tant en tant es connecta a l'ordinador que computa el projecte per tal de recollir dades interessants. 

Hi ha un senyor que viu dins la torre perquè vol i es diu Manel, però opina que cada cop que la Babet es connecta les ulleres de traducció deixen de funcionar perquè senzillament no es dediquen a computar què fan els ocells o les campanes, només computen allò que fan les persones. 

Fa mesos que no plou i en Manel opina que la sequera és oficialment un problema de campanes i d'ocells, però sobretot és un problema d'ulleres que deixen de funcionar massa sovint. 

Allà, a la torre dels vuitanta-tres idiomes comarcals però, sempre en manca un, i aquest és un problema matemàtic que la Babet s'ha entestat a resoldre. Tan bon punt hi són tots en neix un altre, i veritablement ja ningú sap si arriba d'una altra comarca o bé si ha nascut per ell mateix, com la conseqüència additiva de la diversitat lingüística local. Tan bon punt la Babet localitza la persona que el parla i la porta dalt la torre, no li dóna temps de recomputar la computació prèvia que ja hi ha una altra persona parlant una altra llengua mai abans sentida allà a la comarca.

"Potser si no hi ha aigua les llengües deixaran de reproduir-se fora de la meva torre", va pensar la Babet un dia. Però no ho va computar, només ho va pensar.

I aleshores, gairebé al mateix moment, en Manel va intentar explicar als seus companys de convivència que la Babet possiblement havia inventat la manera que no plogués, pel bé del seu experiment lingüístic. D'alguna manera si no plovia no hi hauria manera que les llengües de la comarca continuessin la seva estranya proliferació. No ho havia llegit a cap computació, només ho havia deduït per allò de les campanes i els ocells, però n'estava ben convençut.

Ell havia après només quaranta -dos idiomes d'aquella manera, tampoc massa bé del tot, i amb prou feines si podia comunicar quatre instruccions senzilles a tot el grup quan les ulleres deixaven de funcionar, però tothom pensava que era el més capacitat per a esdevenir el portaveu oficial. Tanmateix, tampoc van acabar d'entendre la seva deducció.

Un dia, els ocells van deixar de cantar i tothom va pensar que havien marxat d'allà perquè no plovia. El que ningú va entendre, però, és que aquell dia, per primera vegada des que va començar l'experiment, a la comarca es va parlar un idioma menys. 

Seria aquell el primer dia de la involució idiomàtica de la comarca? Caldrien anys d'estudi per tal d'esbrinar-ho però com la Babet va aconseguir unes ulleres noves que funcionaven força millor, ningú tampoc no és va fer aquesta pregunta.

En Manel, però, va pensar que no és que les ulleres fossin millors; és que ja no hi havia ocells i, per tant, la connexió havia millorat de manera automàtica.

Caldrien anys d'estudi per tal d'esbrinar per què no plovia. Tanmateix no era el camp d'estudi de la Babet i, per tant, no en podem explicar gaire més. Només sabem que la torre continua dempeus, que la connexió ha millorat força i que les dades que es computen no havien estat mai tan interessants.