The Neverending Reguitzell de Fotos de Merda

M'agraden les afotos. Ja de petitona, la meva mare explica que em podia deixar hores i hores asseguda a terra, fullejant un Hola o un Pronto o un Vale, o jo què sé quin coi de revistes de merda llegia la meva mare.

Pero oh... les afotos! Es veu que m'hipnotitzaven. I el tacte cruixent del paper. I aquella ferum de tinta a dojo (fot-li més que surt la reinaaa a sacoooo neeeen) que fan les revistes. I jo tot just sabía seure a terra, segons explica la meva mare. O sigui, que segons els meus càlculs, la cosa devia anar així :Revistes, primera paraula, gateig, farinetes de fruita, Elvis... ah, però aquesta és una altra història. 

De manera que ja sóc gran i si, tinc un Neverending Reguitzell de Fotos de Merda dins l'ordinador i també dins el mòbil. I només m'agrada la fotografia com a hobbie! No com altres, que tenien una habitació de revelat dins de casa....

Oh, aquest era el meu pare. 🤔 

Osti, valen. 👍 

Molt bé, què sabrà ell de reguitzells digitals eeeee jo si tu no jo si tu nooo valen doncs què passa doncs passa que vull fotografiar una gota d'aigua com cau, valen? I és clar, Reguitzell de Fotos de Merda. Que ni una sola d'aquestes serveix perquè no hi ha hagut sort? Doncs no passa res. Fem una foto bona, d'aquelles d'exposició, com a separador. I oju, no es pot exposar perquè és el separador. 

A l'inrevés passa exactament el mateix. Imagina que tinc un dia pujat, un dia flipat, un dia bo, d'aquells d'exposicions permanents al Caixa Fòrum. Oju! Compte! Perquè necessito una foto de merda com a separador! I potser serà aquella, la foto que voldré exposar! 

I AIXÒ ÉS TAN AIXÍ COM QUE MAI NO SÉ QUIN DIA ERA O ON ESTAVA perquè no és així com indexa el meu cap, entens o no? 

Ara, vine tu a dir-me quines afotos exposaries.