El colomaire

Era cap al tard. Com cada dia agafava el vint-i-set que, després d'un recorregut que demanava paciència, em duria cap a casa. 

Aleshores jo vivia a la Vall d'Hebrón.

Tret de l'Hospital Universitari i que tot feia pujada, poca cosa us n'hauria dit, d'aquell barri. Tampoc era el lloc on jo havia nascut i no m'hi volia fer pas. En canvi, m'agradava treballar al centre, on la gent, el moviment, les presses, els restaurants i les botigues et fan sentir ben barcelonina. 

El pis on vivia de lloguer, en canvi, m'encantava. Tenia un ampli menjador molt lluminós i unes vistes a la muntanya que ja les voldríeu, vosaltres. Solia passar-m'hi les hores mortes fent-hi bricolatge. El pis era antic i mira, sempre m'ha agradat pintar els poms de les portes.

Aquell dia vaig baixar del bus amb un parell de bosses de plàstic que pesaven força. Ara que hi penso, llavors encara estaven permeses, quines coses. Solia fer la compra a un supermercat que hi havia a prop de la feina, abans d'agafar el bus de tornada. Només de pensar en fer pujadetes en aquell coi d'hores i ja m'agafava de tot.

La que em duia a casa, però, no me la podia pas estalviar. De manera que ja em tens, caminant capcota i feixuga, arrossegant bosses i cansament. 

Mai no paro atenció a la cara que faig quan camino. 

Des d'aleshores, sempre que puc hi penso.

Tot just girava la primera cantonada que vaig sentir una veu masculina que saludava. Hi ha salutacions que sembla que volin, lleugeres, com papallones, cap a la teva oïda. Aquesta n'era una. Potser pel timbre jove i net de veu, o pel seu to alegre... 

Tant se val.

—Ei!

Vaig alçar el cap per instint. No hi coneixia ningú, allà. Vaig fer-hi un cop d'ull expert, avesat. Els barcelonins hi estem acostumats a etiquetar la gent d'un sol cop d'ull. El noi em va semblar sospitosament simpàtic. Allò que penses: Un simpàtic, aquí palplantat i a aquestes hores? I a sobre, no em sonava de res. Sospitós. Ell, en canvi, em mirava fixament, amb molta familiaritat.

Saps allò que et vénen ganes de tombar el cap a dreta i esquerra per a fer-li entendre al paio que tu no ets aquella que busca? Bé... però no, no ho vaig fer. T'hi vénen ganes, sí, però t'ho repenses. Tampoc cal ser tan bord. De manera que li vaig dedicar un mig somriure —o una mitja ganyota— i un cop de cap per a tornar-li la salutació. 

Mira, no sé, un veí.

—T'ajudo?

Merda. —Vaig pensar. —Ara, aquest, vol lligar.

—No, gràcies. —Vaig arrufar el nas i vaig continuar per la maleïda pujada, amb aquella cara que ha de fer una noia quan viu sola i vol emetre els senyals inequívocs que no busca res.

Però el noi, malgrat tot, semblava ben decidit a no deixar-me escapar. Se'm va atansar, es va col·locar una passa davant meu i va allargar la mà cap a la meva; prudent, sense arribar a tocar-la. Encara sort. 

Fotre-li un cop de bossa. —Saps allò que penses ràpid i ho veus tot en càmera lenta? Doncs això. 

Els meus muscles es van tensar. Però només vaig dir-li:

—Escolta, què fas? —Em va sortir un imperatiu sense volum. Un vulguis-que-no. Un no-se-sap-què. Una merda, vaja. Em posava nerviosa, la seva proximitat. 

Quan vius sola també tens un calendari secret. Un que a ningú li importa tres pebrots. El meu ja començava a fer pampallugues i udols d'ambulància dins el meu cervell.

El noi, però, em va somriure amb una compassió infinita i va fer una passa enrere.

—Sóc passejador professional. —Va respondre.

De cop i volta, les bosses van començar a pesar-me de valent. No estava preparada per aquella sortida. Me'l vaig quedar mirant, i res més. Se'l veia força atractiu, allà palplantat, al estrany barri on jo vivia, enmig de la pujada que duia a casa meva. 

Perill.

—De... coloms. Passejo coloms. —Va continuar amb aplom. I per a recolzar les seves paraules va posar els ulls en blanc i va fer un somriure resignat: Això és el que faig, vès.

No sé pas quina cara li vaig tornar. Veieu què us dic? Ho hauria de saber, això. Llavors, us la descriuria. Tampoc sé què vaig pensar. Les seves paraules m'havien tret d'allà on venia i no sabria dir-vos on em van portar. 

No li vaig dir res. Això, segur.

—Dels coloms, ningú se n'ocupa. Jo els dic on han d'anar, ¿saps?

Ara. sí: Vaig fer que sí amb el cap. 

Saps allò que quan ets petita i t'engeguen la tele per primer cop vas i penses carai, que hi fan aquests senyors petitets dins aquesta capsota? Doncs això: Algú els ha de passejar, els coloms.

Llavors va alçar el braç i amb la seva veu alegre i fresca d'estiuet s'exclamà:

—Mira! Ara en vé un dels meus.

I jo que alço el cap com una beneita, tot buscant l'ocell. Saps allò que et diuen "mira!" i tu vas i mires, i ho perds tot de vista que sembles nictalop? Doncs això.

Però no hi havia cap colom, de manera que els meus ulls va tornar al lloc inicial. El noi ja no hi era. Només aquella pujada i les ombres, que ja anaven guanyant terreny i em volien envoltar.

I de sobte, em va venir com un fred per l'esquena. Les mans se'm començaven a encarcarar, de tant agafar nansa, però vaig girar cent vuitanta graus sobre el meu eix amb una agilitat felina, tot buscant-lo amb la mirada. Sóc bona rastrejadora, us ho juro. Però res. 

Ben bé, se'n va anar volant. 

I la última cosa que recordo d'ell, és la seva mà assenyalant el cel.