El meu avi se'n va anar ja fa algun temps.
No vaig poder anar a acomiadar-me d'ell perquè, el mateix dia que fugia d'aquest món arribava la meva filla petita i, és clar, jo no hi podia faltar. M'haurien posat falta a la clínica, vès.
Pocs anys més tard, però el mateix dia del mateix mes, el seu fill gran va decidir fotre el camp. Per sort, no hi havia cap altre compromís.
I dic per sort, perquè ni clíniques ni hòsties: No m'hauria agradat no acomiadar-me del meu pare.
Difícil, doncs, oblidar-se d'aquesta data.
Impossible, oblidar-me del meu pare.
El gran de deu germans, que es diu ben aviat. Guapos tots, a rebentar. Però això sí, el meu pare tenia la veu més ben parida de tots. Una veu greu, potent, d'home de ràdio, de baix de caramelles i de grosses timbales a capella. I deu ser per això, que encara a voltes, la sento. I em vé com un regal.
Encara canta, el tio... fa gràcia...
Quan jo era ben petita, m'agafava pels peus i em penjava de la seva espatlla com un sac de patates. Llavors es posava a caminar en cercles i cridava ben fort: Qui vol un be? I jo em petava de riure.
El meu pare, quin paio...
Algun dia us explicaré per què, en aquells anys, no era tan estrany que el gran de deu germans ingressés a un seminari per voluntat pròpia.
El meu pare, però, només hi va estudiar tres: Va tenir una crisi de fe. O més aviat i perquè no dir-ho, d'obediència. A mi ja em va bé, que decidís que a ell només li manava Déu. Perquè si no la que us escriu, no sé pas on pararia.
Total, que des d'aleshores, va ser un no parar. Li va agafar el gustet a fer-se a si mateix, mira. I ara m'invento un peu, i després una orella...
Li agradava massa, això de pencar. Feia ràbia. De fet, qualsevol cosa que li agradés, li agradava massa. Hi ha persones que es beuen la vida a glops i, de vegades s'ennueguen i tant se'ls en fot.
No és que marxés massa aviat. És que tenia pressa.
Abans de deixar-se anar, em va explicar com era el cel i tot. Recordo que em vaig imaginar bicicletes volandores, tot recordant una estampa noucentista. No m'ho va dir pas, que n'hi hagués, però mira, jo les hi vaig posar.
De vegades, ell i jo érem com dos caps units pel front. A voltes, fins i tot ens sortien banyes. Però quan cantàvem plegats, estàvem units per la gola.
Ara tinc el vici de cantar massa greu. Se me'n refum, perquè em fa riure molt. Algun dia, potser, seré blues woman. Tot és posar-s'hi.
Bona nit, benparit!
Plou i fa sol
però quan arribis a dalt la carena
déixa'm desfer-te les trenes
ai carai, cara bonica, quin color de rosa tens
qui ho hauria de dir, el teu somriure entre llàgrimes
Mira el riu i la vall que has deixat!
furient del núvol l'aigua cau
i el cabell tan ben trenat, ai sí.
Somriu
i canta amb mi.
T'estimo molt, pare.
No vaig poder anar a acomiadar-me d'ell perquè, el mateix dia que fugia d'aquest món arribava la meva filla petita i, és clar, jo no hi podia faltar. M'haurien posat falta a la clínica, vès.
Pocs anys més tard, però el mateix dia del mateix mes, el seu fill gran va decidir fotre el camp. Per sort, no hi havia cap altre compromís.
I dic per sort, perquè ni clíniques ni hòsties: No m'hauria agradat no acomiadar-me del meu pare.
Difícil, doncs, oblidar-se d'aquesta data.
Impossible, oblidar-me del meu pare.
El gran de deu germans, que es diu ben aviat. Guapos tots, a rebentar. Però això sí, el meu pare tenia la veu més ben parida de tots. Una veu greu, potent, d'home de ràdio, de baix de caramelles i de grosses timbales a capella. I deu ser per això, que encara a voltes, la sento. I em vé com un regal.
Encara canta, el tio... fa gràcia...
Quan jo era ben petita, m'agafava pels peus i em penjava de la seva espatlla com un sac de patates. Llavors es posava a caminar en cercles i cridava ben fort: Qui vol un be? I jo em petava de riure.
El meu pare, quin paio...
Algun dia us explicaré per què, en aquells anys, no era tan estrany que el gran de deu germans ingressés a un seminari per voluntat pròpia.
El meu pare, però, només hi va estudiar tres: Va tenir una crisi de fe. O més aviat i perquè no dir-ho, d'obediència. A mi ja em va bé, que decidís que a ell només li manava Déu. Perquè si no la que us escriu, no sé pas on pararia.
Total, que des d'aleshores, va ser un no parar. Li va agafar el gustet a fer-se a si mateix, mira. I ara m'invento un peu, i després una orella...
Li agradava massa, això de pencar. Feia ràbia. De fet, qualsevol cosa que li agradés, li agradava massa. Hi ha persones que es beuen la vida a glops i, de vegades s'ennueguen i tant se'ls en fot.
No és que marxés massa aviat. És que tenia pressa.
Abans de deixar-se anar, em va explicar com era el cel i tot. Recordo que em vaig imaginar bicicletes volandores, tot recordant una estampa noucentista. No m'ho va dir pas, que n'hi hagués, però mira, jo les hi vaig posar.
De vegades, ell i jo érem com dos caps units pel front. A voltes, fins i tot ens sortien banyes. Però quan cantàvem plegats, estàvem units per la gola.
Ara tinc el vici de cantar massa greu. Se me'n refum, perquè em fa riure molt. Algun dia, potser, seré blues woman. Tot és posar-s'hi.
Bona nit, benparit!
Plou i fa sol
però quan arribis a dalt la carena
déixa'm desfer-te les trenes
ai carai, cara bonica, quin color de rosa tens
qui ho hauria de dir, el teu somriure entre llàgrimes
Mira el riu i la vall que has deixat!
furient del núvol l'aigua cau
i el cabell tan ben trenat, ai sí.
Somriu
i canta amb mi.
T'estimo molt, pare.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Gracias por tus comentarios.