La subsequent divèrgencia dicotòmica zigotal

Hi ha dos moments a la vida. El naixement i la mort. El què hi ha entremig és la vida, sense moments ni òsties. És la vida i punt. Des del dia que neixes fins al dia que mors, els que tens és una vida. Per tant, hi ha dos moments a la vida o si no, no començo aquest escrit i et fots.

No me'n surto amb la divèrgencia fonamental subsequent. És a dir: hi ha dos moments a la vida, d'acord, però, quin de tots dos és millor i quin és pitjor? Quin és més dur i quin més tou? Quin de tots dos és apte per a tots els públics? Quin de tots dos no et faria res repetir, perquè si, perquè mola? 

Crec que el problema és la perspectiva. Essent dona i NO TENINT RES A VEURE AMB aquelles vocacions i professions  que et permeten veure naixements i morts a diari, tens un immens problema de perspectiva. Immens. Inconmensurable. Majuscol. Macrotronic. Pegamoide. 

Mira, el meu neixement no el recordo. Me l'han explicat molts cops, això sí, i t'asseguro que no és cap relat gloriós. De fet, és força merdós com a relat però ei, aquí estic jo, o no? I el, al tanto, celebrant el meu aniversari cada any com toca, i ben contenta de ser aquí entre els vius. 

Tinc una dada interessant. Pots haver tingut un naixement dubtós, des del punt de vista "solar" del terme, en el sentit que a veure, més val no explicar-lo, aquest conte. Està com massa ple deee... coses antigues de mares primerenques i ffff.... mals explicadors d'històriies. Tampoc calia.... eh?... valeee merci per no res. Doncs pots haver tingut un naixement dubtós i una vida feliç. En sèrio que si.

Després recordo dos naixements i per tant en puc parlar àmpliament però... llavors recordo com sonava el relat del meu naixement en boca dels meus pares i penso ÒSTIA DEIXA-HO ESTAR. 

ELS RELATS DE LES MARES SON UNA MERDA. UNA MERDA COM UN PIANO. 

A més, si amb prou feines es veus els teus propis genolls, què collons vols explicar? Què inventes? És molt fort. Hi havia una vegada dos genolls i de cop i volta gueeee gueeee?

La meva mare, què n'és de punyetera, hi era quan va néixer la meva primera filla. A la mateixa habitació, vull dir. Ondia, quin privilegi. 

SENYORA, VOSTÈ AQUI DARRERE QUE QUI HI HA DE SER AL COSTAT ÉS EL PARE.

O sigui el meu home. No el seu. Quina rucada. Bé, és igual. M'estic liant. Perquè no era cap habitació, era un quiròfan. O sigui... normal. S'hi va encaparrar, de ser-hi present. Em va semblar molt bonic de part seva.

Però quin greu, s'ho va perdre perquè la van fer seure al galliner. El seu segon relat de naixements en referència a mi per tant, deu ser força millor que el primer. El segon deu ser quelcom com ara: Hi havia una vegada una persona de lluny que crec que era la meva primera filla i de cop i volta gueeee gueeee... i crec que era la meva primera néta.

Bé. Tinc una segona dada interessant. Un cop processat tot plegat i amb aquesta dilatada experiència no gens medicinal que us explico, crec que el día del teu naixement és bàsicament un dia que no recordarás mai. És així. Un facta factotum. No me'n recordo, mira. I anar fent. Sóc aquí, no? Doncs au.

La perspectiva de la mort és encara més interessant. Perquè et puc parlar de les morts que he vist però no de la meva, no? Bé, quin desastre. Mal comencem.

Una cosa que és diferent amb la mort respecte al naixement és que no n'hi ha, de genolls. Hi ha una cara. La cara d'algú que ha viscut una vida. Crec que això ja és un canvi profundament diferent. I això és possible que ens colpeixi a tothom (no profesional, insisteixo) d'una manera o d'una altra.

Entenc doncs que la divergència sempre escori cap a la mort. Una persona qualsevol pot trobar-se imaginant la seva pròpia mort amb relativa facilitat. En canvi, carai, si volem imaginar el nostre propi naixement ho tenim com més de cul. Més com de genolls, no sé. Ah, els qui no estan parint, ni idea, de què tal els van, les regressions. A mi se'm fa difícil de debò. T'ho diu una que medita i visualitza. Una persona enamoratda de la vida i de tots els seus moments i dels processos vitals que hi ha enmig. I de la imaginació. Adoro imaginar.

De debò que la ment humana és així. Si em pregunteu a mi he he parit, regressions, les justetes. Úters materns, maldecaps... Molts genolls, de debò. I moltes pel·lícules. Moltes. Com per millorar el relat inicial i intentar fer-lo digne. El rey León, si o no? La pell de gallina. Mare meva, està naixent algú!!! I tothom canta allò tan bonic de la Rosa de Espanya i llavors tu et poses a imaginar el cicle de la vida, pero res. Sempre hi ha aquell EMPUJAAAAAAARGGG!!! I pum. Se acabó el encanto. De cop i volta et veus fent halterofilia dins una tele que no és teva. No sé, no hi ha manera. Quin desastre.

Total. Que és com si tingués un punt de vista histrionitzat i per tant, millor no marejar-lo gaire. Ara bé, anar endavant amb la imaginació, tot el que vulguis, cap problema. Fins l'any tres milions i de tornada. I tinc temps de morir-me milers de cops. No necessito estar deprimida ni res. Contemplo la mort dins els meus devenirs mentals com aquella senyora a qui et deixen veure-li la cara, tant se val si és guapa o és lletja. La pots veure. I ningú canta ni empeny ni fa força ni doblega ni contrau res!! De debò que és més tranquil.

Crec que si pogués parlar amb un mort amic, o un amic que ha mort (és igual) em diria que no se'n recorda, d"haver mort. Però que mira, que aquí està, no? I anar fent. És clar que això no ho puc saber ben bé del cert. Però ho crec força possible. Si més no, és plausible.

Diria que la vida és allò que hi ha enmig del no me'n recordo primer i no me'n recordo segon. Potser és per això que la nostra memòria, de vegades, la fem anar com ens dóna la gana. 

--Ei holaaa, te'n recordes de mi?

--Mmm... No, ho sento. No me'n recordo.

--Si dona!! Vaig ser el teu venedor d'assegurances!!!

--???!!!!!!???? (Ni idea. No, de debò senyor, ni idea).